Fins aviat, Barcelona!

BarcelonaJa han passat 10 anys des que vaig creuar el mar Mediterrani per estudiar una de les meves passions: l’arquitectura. Barcelona m’ha donat moltes experiències però sobretot, bones amistats. Ara ha arribat el moment de fer un petit punt i a part, per retrobar-me amb l’enyorada “roqueta” i les persones que vaig deixar quan vaig venir cap aquí. Me’n vaig també per seguir formant-me fent un Màster en Paisatge i Restauració, a més de fer créixer Batzolades a s’illa.

En primer lloc vull disculpar-me si llegeixes aquest post i no t’he pogut explicar en primera persona que torn a Mallorca. No ha estat una decisió fàcil, sobretot per les persones que estimo i que deixo aquí, però sé que això no és un “adéu”, sinó un “fins aviat”. 

Potser pensaràs que sóc un dramàtic i que Mallorca està aquí al costat, però si em resulta especialment difícil escriure aquestes paraules és perquè significa un canvi d’etapa. Són 10 anys de molts moments que intentaré copsar sense mencionar-te, però que segur que et sentiràs identificat amb experiències que hem viscut. Disculpa el poc temps que tinc per escriure, ja que les paraules sortiran “tal com ragen”.

Primera Etapa, aterratge.

Arribar no va ser fàcil, deixar amics i família enrere i adaptar-se a una nova ciutat sempre costa. He d’agrair molt als meus avis, que van fer que em sentís com a casa, ajudant-me molt durant el primer any de carrera. Per sort, també em vaig topar amb algú que va fer de germà gran, em va ajudar a aterrar i a conèixer molta gent.

Pel que fa a la carrera, tenia 0 aptituds per afrontar-la. El dibuix i les matemàtiques no se’m donaven especialment bé i encara recordo quan ens van fer dibuixar una secció de l’escola i no sabia què dimonis era.

Afortunadament vam fer un bon grup d’amics on predominava el “companyerisme” en una carrera massa competitiva (pel meu gust). Passàvem hores i hores estudiant, dibuixant, projectant, però també jugant a dards, a la “play” o simplement xerrant entre cervesa i cervesa. Van ser anys molt durs però gràcies a vosaltres la carrera se’m va fer fàcil. Tot i la distància i que els nostres camins s’han anat separant, estic convençut que ens seguirem retrobant.

No tot eren noves amistats, sempre he tingut un germà mallorquí a Barcelona amb el que seguim fent camí i compartint moments. Les visites que feia a la “Resa”, on vaig poder conèixer moltes persones i on vam viure moltes experiències van ser una bogeria. Recordo també els partits de futbol al “Wellington” on em vas presentar un bon amic molt especial, amb el que vaig acabar treballant. Per culpa teva també vaig conèixer a un lleidatà que va venir a Mallorca i vam acabar “enamorant-nos” amb una romàntica posta de sol al port de Sóller.

Anaves mudant-te de pis en pis i això ens servia per conèixer barris diferents de Barcelona. Al Clot, concretament al carrer València, recordo conèixer un grup d’amics que es va acabar anomenant “punyitos”. Sortiem de festa i parlàvem de com canviaríem el món, on també vaig començar a descobrir les organitzacions polítiques.

Segona Etapa, l’emancipació.

Mentre estudiava vaig estar treballant, cosa que em va allargar la carrera algun any. El que més recordo és la feina a Emprende, on vaig poder apropar-me al paisatge i al turisme des d’un punt de vista arquitectònic, però sobretot poder compartir cafès i esmorzars amb el que avui és un molt bon amic.

Viure sol et fa créixer a passes agegantades, organització de la casa, dinars, sopars i rentadores a la vegada que s’estudia i/o es treballa. Una bogeria. Però crec que és una passa imprescindible que ha de poder fer tothom, i és per això que lluito perquè la joventut pugui emancipar-se, marxar de casa dels seus pares i viure la seva pròpia vida.

Durant aquesta etapa també vaig poder recuperar la relació amb l’esport. Vaig poder tornar a jugar a bàsquet després de molts anys i fins i tot vaig acabar fent d’entrenador de bàsquet. Jugant vaig poder fer bones amistats i recuperar d’altres de les que m’havia distanciat.

Tercera etapa, activisme polític.

Sempre he estat inquiet i lluitador. Recordo perfectament les manifestacions de la guerra d’Iraq quan encara era a Mallorca, però amb l’arribada a Barcelona la carrera requeria molt temps que no podia dedicar.

Sempre he cregut que la política és (o hauria de ser) una eina útil al servei de les persones, capaç de transformar la societat i fer-la avançar de manera més justa. Crec que cal canviar el món i estic convençut que el socialisme és la millor manera per fer-ho. No obstant, sempre m’he mostrat molt escèptic pel sectarisme dels partits que a vegades provoquen un joc de fronts en comptes de ser un espai de debat, reflexió i enriquiment. És el problema de la democràcia quan l’objectiu és vèncer i no convèncer.

No vaig entrar a militar a la JSC per fer amics, però me n’emporto un bon grapat. Tot i que marxo, ens seguirem trobant, en cada lluita per la justícia social. Els que em coneixeu bé sabeu que la darrera etapa liderant la JSC Barcelona m’ha cremat molt. He viscut moltes experiències i n’he après molt, sobretot equivocant-me. He defensat amb vehemència els meus ideals però també he escoltat diferents veus, ja que escoltant és l’única manera de poder tenir un diàleg en el debat d’idees que ens permeti avançar.

Necessito fer un punt i a part també en aquesta etapa. L’activisme polític sempre seguirà formant part de la meva vida, en major o menor intensitat. Agraeixo la confiança d’aquelles persones que han cregut en mi i que també m’han fet créixer políticament i com a persona. Ha estat també un plaer poder debatre amb tu, també amb persones d’altres forces polítiques, amb les que massa sovint teníem punts en comú. Llàstima que aquests debats se solen produir en període electoral i provoquen una visió de fronts.

Quarta etapa, Batzolades.

En paral·lel a tot això he pogut desenvolupar un espai realment màgic per a mi: Batzolades. Un espai que va sortir de manera gairebé improvisada i que cada vegada va agafant més força. A Batzolades puc desenvolupar la meva creativitat a fi d’ajudar a persones i empreses a donar forma a les vostres idees. No us espanteu! Batzolades seguirà treballant i visitant Barcelona de manera freqüent.

Per anar acabant…

En fi, sóc molt feliç per haver conegut a persones com tu, que m’has acompanyat en algun moment d’aquesta etapa. Gràcies per ser al meu costat i vull dir-te que no m’oblidaré de tu. Sé que en aquestes llargues línies potser no he mencionat a la persona més especial de totes. No ho penso fer, ja que vull expressar-te les paraules mirant-te als ulls.

En un moment on s’agiten les banderes, tinc més clar que mai que la meva terra és el mar. Terra de ningú o espai de tothom. Pels mallorquins, mig català. Pels catalans, un mallorquí. D’enlloc i d’arreu. Gràcies pels que hi sou, hi heu estat i pels que hi sereu.

Vos enyoraré! Fins aviat!

Anuncis

Educadament Desiguals

Etiquetes

, , , , , , , , ,

Molts coincidireu amb mi en l’afirmació que l’educació pública és i ha de continuar sent un dels pilars fonamentals de l’Estat del Benestar. Sempre he entès el model educatiu públic com un indiscutible “ascensor social”, garantint que les classes populars tinguin les mateixes oportunitats a l’hora de fer front al seu projecte de vida.

No obstant i a dia d’avui, tots tenim realment les mateixes oportunitats?

El gràfic que va motivar aquesta entrada a batzolades va ser el següent, on podem observar una clara diferència entre el nivell d’estudis i districtes, evidenciant el gran camí que tenim per recórrer per combatre les desigualtats.

PLA

Com s’observa al gràfic, un 44,3% de la població de Sarrià- Sant Gervasi té estudis Universitaris o Cicles Formatius de Grau Superior, mentre que el mateix percentatge de població a Nou Barris correspon al 10,1%. Segurament més d’un de vosaltres heu pensat inconscientment amb el següent plànol que molts coneixeu, on apareixen les Rendes Familiars Disponibles per barris. Aquest, és un indicador que ens permet mesurar la capacitat de les famílies i com es reparteixen en el territori.

Pla Inclusio Socia2l

Potser m’acusareu de barrejar “ous amb caragols”, però és evident que la diferència del nivell d’estudis entre diferents districtes són conseqüència directa de la desigualtat de rendes familiars disponibles. Perdonareu doncs la següent infografia, on he volgut creuar ambdues dades per veure les diferències i la relació inversa (i òbvia) entre la Renda Familiar Disponible i el percentatge de població sense estudis o amb estudis primaris.

Sin título 1-1

 La importància de les beques

Tenint en compte que les dades són de 2011, podriem acordar que tot i el gran esforç de les polítiques de beques de governs socialistes com a mesures pal·liatives enfront de les desigualtats, han estat insuficients en la lluita contra l’exclusió social. També és cert que cal que aquestes mesures siguin aplicades al llarg del temps per veure l’evolució i els seus efectes reals.

En tot cas, polítiques dels governs actuals tant de CiU com del PP, que aposten per un augment de les taxes universitàries o per la imposició d’un preu abusiu de la Formació Professional, agreugen encara més aquestes desigualtats.

Per altra banda, la disminució d’ajuts i prestacions per a aquelles famílies amb rendes més baixes, obren una escletxa social cada cop més gran, segregant la nostra societat per motius de renda.

Cal que assegurem doncs que tota persona pugui accedir amb igualtat de condicions a qualsevol tipus de formació siguin quines siguin les seves capacitats econòmiques. En la situació de crisi socioeconòmica actual, cal que revisem amb atenció el model de beques, ja que molts estudiants es veuen obligats a abandonar els estudis per treballar i col·laborar econòmicament a la llar familiar. Què fa pensar que una ajuda de 200€ pot ajudar a una persona a estudiar si en un nucli familiar només hi treballa una sola persona?

Un problema estructural

La situació és més greu del que sembla tenint en compte que els efectes de la crisi no es redistribueixen de manera equitativa o proporcional. L’informe sobre la Situació laboral del jovent a Barcelona realitzat pel CESB, evidenciava la problemàtica del nostre model productiu, on el percentatge de menors de 29 anys aturats provinents del grup d’ocupació de “treballadors de la indústria, construcció i serveis” és del 63,2%. És a dir, els grups on a priori hi ha la població amb menys formació (degut a no tenir les mateixes oportunitats), és aquella que pateix de manera més greu els efectes de la crisi.

A tot això, cal afegir una incapacitat a l’hora de repensar el nostre model productiu basat fins ara en “la cultura del totxo”, la hoteleria i restauració. Aquest sectors són, a més a més, on les condicions laborals són més precàries.

Pensem doncs en obrir un procés de reindustrialització, d’aposta clara per la investigació, innovació i recerca per millorar la nostra competitivitat i entendre el nostre desenvolupament econòmic a través del nostre desenvolupament social.

De la necessitat a la creativitat (Desobediència tecnològica)

Etiquetes

, , , , , , , , ,

3El capitalisme ens ha guanyat, una vegada més, la partida. En un món consumista on cada cop prenen més importància les marques, objectes i elements tenen una esperança de vida cada cop més curta, sigui pel pas de les modes o la fabricació d’objectes pensats per l’ús i el desús. És a dir, el que coneixem com l’obsolescència programada.

Segur que molts us heu trobat amb la situació de l’averia d’un electrodomèstic i quan l’heu portat a reparar, la xifra de la reparació us “empeny” a comprar-ne un de nou gairebé pel mateix preu. El futur d’aquell aparell segurament (i amb sort) serà la deixalleria. Ara bé, hi ha alguna alternativa?

No vull entrar en temes mediambientals perquè m’extendria molt, però no creieu que seria convenient allargar la vida d’aquests?  La resposta és clara: si no en tenim la necessitat, segurament no ho farem. Ens pensem que els drapaires recullen aquests elements per gust? Ho fan de ben segur per poder-li donar una segona vida i segona utilitat a elements i objectes que nosaltres menyspreem. 

De les tres “erres” mediambientals hem passat directament a la darrera (reciclar), sense tenir en compte la importància de reduir residus i del que parlem en aquest post:  reutilitzar.

Així doncs, podríem dir que la reutilització i la prolongació de la vida útil dels objectes passa per la necessitat. La meva àvia és una especialista en treure’n partit de qualsevol cosa, segurament haver passat una guerra et fa adquirir una capacitat de supervivència que la societat actual no té.

L’artista i dissenyador cubà Ernesto Oroza feia reflexions molt interessants al respecte al seu llibre sobre desobediència tecnològica. L’artista explicava experiències cubanes enfocades en aquest sentit.

“Quan més severa és la crisi, més poderosa és la creativitat de les persones”, deia Ernesto en el vídeo-documental que podeu veure al final d’aquest post. Un pas imprescindible per millorar i potenciar la reutilització d’aquests elements és sense dubte, el coneixement. És important que la nostra societat pugui tenir l’educació suficient com per optimitzar tots els recursos materials que tenim i aprofitar al màxim la seva “esperança de vida”.

Potser és molt somiador pensar que la nostra societat podria arribar a ser tan creativa sense necessitat d’arribar-hi per necessitat (valgui la redundància). Avui en dia és més pràctic comprar-li a un fill o filla una Playstation que no pas ensenyar-li a crear i inventar les seves pròpies joguines. Em criticareu de demagog o de anti-tecnològic però precisament vaig en el sentit contrari.

El coneixement col·lectiu i el treball en xarxa ens permetria posar en comú tots els coneixements i poder aprofitar-ho per a la reutilització i la creativitat. Youtube  n’està ple d’ajudes per saber com arreglar un o altre aparell, tot és qüestió de voluntats.

No obstant, la desobediència tecnològica expressa la virtut d’ emprar la creativitat i el coneixement per donar-li un ús diferent als objectes que han estat fabricats per fer servir d’una manera determinada. Una vegada més, la importància de les “erres”: reparació, reinterpretació i reutilització!

Així doncs…qui diu que una televisió no podria ser una peixera? Al cap i a la fi, els peixos són més intel·ligents que alguns que hi apareixen.  Us apunteu a la desobediència tecnològica?

Tele-pecera

Vídeo-documental sobre Desobediència tecnològica, d’Ernesto Oroza:  

#WYF13: Hoch die Internationale Solidarität!

Etiquetes

, , , , , , , ,

IM000998.JPGThis post on batzolades is dedicated to explaining the experience of Workers Youth Festival in the German city of Dortmund. First of all, I realize that I have to improve (a lot) my English. (David, I need your help).

No vull extendre’m massa en el post, així que al final us deixaré un parell d’enllaços perquè us feu una idea de què és el que em fet. Aquest festival l’organitzen els “Jusos” conjuntament amb els “Die Falken” i va aplegar més de 3.000 joves de tot el món. Amdues són organitzacions juvenils molt fortes que es dediquen a millorar la societat i la igualtat des del socialisme. La primera organització són les joventuts del Partit Demòcrata Alemany (SPD) i la segona és una organització molt vinculada a la anterior però de caire, per entendre’ns, més de voluntariat o del que coneixem aquí com grups d’esplai.

Pride of the campaign “Merkel Free Zone”

I’m very happy receiving congratulations for the materials that I designed ​​for the JSC Catalonian’s campaign “Merkel Free Zone”. Once again I was able to shape an idea coming from the comrades David Lizoain and Javi Lopez, ending up becoming a successful campaign. (Nice job friends).

COMPARTIR_2Perdoneu per fer-me una “automenció” però és realment gratificant veure com un disseny que has fet (tot i que no sigui gran cosa), és reclamat per molta gent del festival, que vol les enganxines o chapes que es van editar i veure que aquell “virus” es va escampant mica en mica. A més, la força en la visualització que hem pogut arribar a tenir gràcies a això (i als crids i cantics per part de l’Alejandro Caballero) és realment recomfortant.

A continuació podeu veure un alemany amb la nostra campanya (;-P)

8728539386_004076fbe9_k

the experience

I think without doubt, that these experiences are like a ristretto of sensations where you met many people from different places in a short time.

Per una banda, vam poder fer pinya a més de conèixer a nous companys i companyes de la JSC i agafar forces per treballar de valent en la direcció d’una Europa més solidària, més justa i que treballi per les igualtats de totes les PERSONES que la conformen. Per altra banda, veure que els companys europeus no disten tant del que pensem i pel que volem lluitar nosaltres. És recomfortant veure com gent d’altres països s’assemblen a tu. Recordo la conversa que vaig tenir amb un alemany on em deia que estan al nostre costat, que estaven preocupats per la nostra situació i que no eren certs els tòpics que circulen sobre que “els alemanys pensen que nosaltres som uns vagos”.

So encourage them to deal with these difficult and nearby elections and offer our help to change the course of this European austerity that Angela Merkel leads to the collapse.

“Hoch…die Internationale Solidarität!” (Visca la solidaritat internacional!)

Summarizing

Aquí teniu algunes imatges del festival. Esperem en properes ocasions poder-nos retrobar tots plegats i treballar cap a una Europa de tots i de totes, decidida per tots i totes i que no doni resposta, simplement, als mercats.

Àlbum fotogràfic JSC

Àlbum fotogràfic #WYF13

Olors

Etiquetes

, , , ,

para-que-sirve-la-nariz2

Els sentits són molt preuats però alguns a vegades ens juguen males passades. És el cas de la vista, que ens cega molts cops i no ens permet gaudir d’altres sentits com l’oïda, l’olfacte o el tacte. Amb la primavera suposo que afloren (permeteu-me l’expressió) moltes olors que a vegades passen desapercebudes i avui he pogut parar-hi atenció quan tornava de casa els meus avis.

És interessant pensar que si poguessim caminar amb els ulls tancats podriem deixar-nos portar i anar gaudint de les diverses olors alhora que caminem. D’aquesta manera podriem acabar cartografiant un “mapa d’olors” (perdoneu però als arquitectes ens apassiona el fet de cartografiar “coses”). No és d’extranyar que l’escriptor i il·lustrador Jason Logan intentés fer un mapa amb les olors predominants durant un estiu a l’ illa de Manhattan.

Intentaré recordar les olors que he pogut anar ensumant per anar fent una seqüència, tot i que segurament me’n deixaré més d’una. Just sortir de casa dels meus avis he pogut passar per la plaça sentint aquella olor de “caca de gos” sense recollir, així que he decidit canviar d’acera i continuar el meu trajecte fins arribar a casa. Uns metres més endavant he recordat els mojitos d’estiu, ja que al passar pel davant d’aquell basar xinès, encara s’hi podia ensumar la flaire d’herba sana que tenen fora, al carrer. Semblava que no sentiria massa més olors fins que m’he creuat amb aquella noia tot perfumada (he d’admetre que aquella fragància era captivadora), tot i que, uns metres més endavant, aquella pudor d’escombraries a punt de ser recollides ha trencat la màgia d’aquell moment. Tot semblava perdut fins que una aroma coneguda ha despertat de nou el meu interès. Pizza, acabada de fer i amb les espècies que em recorden la meva estància a Itàlia, quins records! Un altre container! Caram, aquí la olor encara és més desagradable, fins que passo pel davant d’aquell balcó amb gessamins acabats de regar que em recorden el jardí de casa, a Son Ferriol. Ja a punt d’arribar a casa em topo de nou amb un container que em fa recordar que he de tirar ja les escombraries. Per fi arribo a casa… Oh no! La veïna ha fet sardines…

olors