BarcelonaJa han passat 10 anys des que vaig creuar el mar Mediterrani per estudiar una de les meves passions: l’arquitectura. Barcelona m’ha donat moltes experiències però sobretot, bones amistats. Ara ha arribat el moment de fer un petit punt i a part, per retrobar-me amb l’enyorada “roqueta” i les persones que vaig deixar quan vaig venir cap aquí. Me’n vaig també per seguir formant-me fent un Màster en Paisatge i Restauració, a més de fer créixer Batzolades a s’illa.

En primer lloc vull disculpar-me si llegeixes aquest post i no t’he pogut explicar en primera persona que torn a Mallorca. No ha estat una decisió fàcil, sobretot per les persones que estimo i que deixo aquí, però sé que això no és un “adéu”, sinó un “fins aviat”. 

Potser pensaràs que sóc un dramàtic i que Mallorca està aquí al costat, però si em resulta especialment difícil escriure aquestes paraules és perquè significa un canvi d’etapa. Són 10 anys de molts moments que intentaré copsar sense mencionar-te, però que segur que et sentiràs identificat amb experiències que hem viscut. Disculpa el poc temps que tinc per escriure, ja que les paraules sortiran “tal com ragen”.

Primera Etapa, aterratge.

Arribar no va ser fàcil, deixar amics i família enrere i adaptar-se a una nova ciutat sempre costa. He d’agrair molt als meus avis, que van fer que em sentís com a casa, ajudant-me molt durant el primer any de carrera. Per sort, també em vaig topar amb algú que va fer de germà gran, em va ajudar a aterrar i a conèixer molta gent.

Pel que fa a la carrera, tenia 0 aptituds per afrontar-la. El dibuix i les matemàtiques no se’m donaven especialment bé i encara recordo quan ens van fer dibuixar una secció de l’escola i no sabia què dimonis era.

Afortunadament vam fer un bon grup d’amics on predominava el “companyerisme” en una carrera massa competitiva (pel meu gust). Passàvem hores i hores estudiant, dibuixant, projectant, però també jugant a dards, a la “play” o simplement xerrant entre cervesa i cervesa. Van ser anys molt durs però gràcies a vosaltres la carrera se’m va fer fàcil. Tot i la distància i que els nostres camins s’han anat separant, estic convençut que ens seguirem retrobant.

No tot eren noves amistats, sempre he tingut un germà mallorquí a Barcelona amb el que seguim fent camí i compartint moments. Les visites que feia a la “Resa”, on vaig poder conèixer moltes persones i on vam viure moltes experiències van ser una bogeria. Recordo també els partits de futbol al “Wellington” on em vas presentar un bon amic molt especial, amb el que vaig acabar treballant. Per culpa teva també vaig conèixer a un lleidatà que va venir a Mallorca i vam acabar “enamorant-nos” amb una romàntica posta de sol al port de Sóller.

Anaves mudant-te de pis en pis i això ens servia per conèixer barris diferents de Barcelona. Al Clot, concretament al carrer València, recordo conèixer un grup d’amics que es va acabar anomenant “punyitos”. Sortiem de festa i parlàvem de com canviaríem el món, on també vaig començar a descobrir les organitzacions polítiques.

Segona Etapa, l’emancipació.

Mentre estudiava vaig estar treballant, cosa que em va allargar la carrera algun any. El que més recordo és la feina a Emprende, on vaig poder apropar-me al paisatge i al turisme des d’un punt de vista arquitectònic, però sobretot poder compartir cafès i esmorzars amb el que avui és un molt bon amic.

Viure sol et fa créixer a passes agegantades, organització de la casa, dinars, sopars i rentadores a la vegada que s’estudia i/o es treballa. Una bogeria. Però crec que és una passa imprescindible que ha de poder fer tothom, i és per això que lluito perquè la joventut pugui emancipar-se, marxar de casa dels seus pares i viure la seva pròpia vida.

Durant aquesta etapa també vaig poder recuperar la relació amb l’esport. Vaig poder tornar a jugar a bàsquet després de molts anys i fins i tot vaig acabar fent d’entrenador de bàsquet. Jugant vaig poder fer bones amistats i recuperar d’altres de les que m’havia distanciat.

Tercera etapa, activisme polític.

Sempre he estat inquiet i lluitador. Recordo perfectament les manifestacions de la guerra d’Iraq quan encara era a Mallorca, però amb l’arribada a Barcelona la carrera requeria molt temps que no podia dedicar.

Sempre he cregut que la política és (o hauria de ser) una eina útil al servei de les persones, capaç de transformar la societat i fer-la avançar de manera més justa. Crec que cal canviar el món i estic convençut que el socialisme és la millor manera per fer-ho. No obstant, sempre m’he mostrat molt escèptic pel sectarisme dels partits que a vegades provoquen un joc de fronts en comptes de ser un espai de debat, reflexió i enriquiment. És el problema de la democràcia quan l’objectiu és vèncer i no convèncer.

No vaig entrar a militar a la JSC per fer amics, però me n’emporto un bon grapat. Tot i que marxo, ens seguirem trobant, en cada lluita per la justícia social. Els que em coneixeu bé sabeu que la darrera etapa liderant la JSC Barcelona m’ha cremat molt. He viscut moltes experiències i n’he après molt, sobretot equivocant-me. He defensat amb vehemència els meus ideals però també he escoltat diferents veus, ja que escoltant és l’única manera de poder tenir un diàleg en el debat d’idees que ens permeti avançar.

Necessito fer un punt i a part també en aquesta etapa. L’activisme polític sempre seguirà formant part de la meva vida, en major o menor intensitat. Agraeixo la confiança d’aquelles persones que han cregut en mi i que també m’han fet créixer políticament i com a persona. Ha estat també un plaer poder debatre amb tu, també amb persones d’altres forces polítiques, amb les que massa sovint teníem punts en comú. Llàstima que aquests debats se solen produir en període electoral i provoquen una visió de fronts.

Quarta etapa, Batzolades.

En paral·lel a tot això he pogut desenvolupar un espai realment màgic per a mi: Batzolades. Un espai que va sortir de manera gairebé improvisada i que cada vegada va agafant més força. A Batzolades puc desenvolupar la meva creativitat a fi d’ajudar a persones i empreses a donar forma a les vostres idees. No us espanteu! Batzolades seguirà treballant i visitant Barcelona de manera freqüent.

Per anar acabant…

En fi, sóc molt feliç per haver conegut a persones com tu, que m’has acompanyat en algun moment d’aquesta etapa. Gràcies per ser al meu costat i vull dir-te que no m’oblidaré de tu. Sé que en aquestes llargues línies potser no he mencionat a la persona més especial de totes. No ho penso fer, ja que vull expressar-te les paraules mirant-te als ulls.

En un moment on s’agiten les banderes, tinc més clar que mai que la meva terra és el mar. Terra de ningú o espai de tothom. Pels mallorquins, mig català. Pels catalans, un mallorquí. D’enlloc i d’arreu. Gràcies pels que hi sou, hi heu estat i pels que hi sereu.

Vos enyoraré! Fins aviat!

Anuncis