Etiquetes

, , ,

Com ja vaig comentar el post inicial de la “città senz’auto”, les ciutats, segons el meu punt de vista, han d’anar perdent el caràcter automobilístic actual. Patis, aceres, carrers i places han anat adquirint una configuració d’infraestructura amb elements molt especialitzats i poc humanitzats. Així doncs, cal apropar-los a través d’elements i activitats, a la condició de [lloc].

Per evitar-ho, una solució interessant és l’espai compartit (shared space), on es suprimeix la jerarquització de l’espai públic, trencant l’estanquitat de les parcel·les especialitzades i dotant-lo de sentit social. Caldria doncs, eliminar voreres i tanques que delimiten els espais especialitzats (carrer vianant, carril bici, carrer vehicles), situant a tots els ciutadans en una mateixa “plataforma” contínua.  Segons el meu punt de vista això seria ideal, però sent realista sembla evident que passa per un canvi important en l’ educació i la cultura. No obstant, avui en dia tenim la necessitat de posar etiquetes a totes les coses “Parc infantil”, “Pipi-can”,etc. Podríem permetre més flexibilitat d’ús a l’espai públic?

Recordo quan era petit i jugava amb els meus amics, érem capaços d’imaginar mil escenaris on jugar, on un palet es podia transformar en una escala o un solar abandonat en una selva. No vull ni imaginar als pares o avis, que segurament podien jugar a pilota tranquil·lament al carrer.

Avui en dia això sembla quelcom impossible. Els nens han de jugar al “Parc infantil” o amb joguines específiques (això si no juguen a videojocs). On han quedat aquells troncs de fusta que eren bastons màgics? Segurament saltarà alguna mare i dirà: “es que es poden fer mal”.

Gràcies a una companya he pogut descobrir  “la città dei bambini” un projecte nascut a Fano (Itàlia) al 1991 (edició en llibre per Francesco Tonucci). Es tracta de prendre els nens com a paràmetre i garantia de les necessitats de tots els ciutadans. No es tracta d’augmentar els recursos i serveis per la infància, es tracta de construir una ciutat diversa i millor per tots, de manera que els nens puguin viure una experiència com a ciutadans, autònoms i participatius. No estic dient que els nens siguin adults, però les seves necessitats coincideixen amb la de la majoria de ciutadans, sobretot amb la dels més dèbils. D’aquesta manera, si pensem i projectem les ciutats per als nensles ciutats seran més segures i saludables. Amb això, segurament aconseguirem que els nens puguin anar sols a l’escola, passin a buscar als seus companys per anar-hi i de tornada juguin una mica a la plaça. D’aquesta manera, els nens comencin a ser una mica més responsables i autònoms.

No obstant, sóc conscient que per poder arribar a aquesta “città dei bambini” només ideal avui en dia, cal canviar moltes i moltes coses…. ens hi posarem?

Altres enllaços d’interès:

1. Città senz’auto

2. Città dei bambini

3. Park[ing] Day

 4. [E]spais públics: [E]spais [E]mocionals

Anuncis