Etiquetes

, , ,

Resseguint alguns dels temes de sostenibilitat dels quals ja he escrit anteriorment, m’agradaria parlar de l’Ecologia Política del qual també se’n va parlar al Taller de Metabolisme Social.

En primer lloc, no s’ha de confondre amb polítiques ecològiques ni moviments ecologistes. L’ecologia política no és pensar en verd. Giorgios Kallis, professor de l’ ICREA, ICTA i UAB ens en va poder fer cinc cèntims. Espero poder fer un petit resum per que ho entengueu els que ho desconeixeu. No obstant, vull advertir que aquest és un tema dens i intentaré extendre’m el mínim possible, encara que es fa difícil.

L’ecologia política és entendre les qüestions ambientals des del punt de vista de la injustícia social i el conflicte. Per posar un exemple, quan de bon matí ens prenem un cafè, l’ecologia política es preguntaria:

D’ on prové aquest cafè?  Segurament d’un país llunyà on la mà d’obra es paga molt barata i les condicions dels treballadors precàries.

Com es transporta i quin consum energètic té la seva exportació? Possiblement amb un vaixell que finalment  amb el pas dels anys passarà a ser una deixalla.

On acabarà aquest vaixell…?  En definitiva, qui en pateix les conseqüències?

És a dir, la premissa de l’ecologia política podríem dir que  és: El benefici d’ una persona és l’abocador tòxic d’una altra  (Peet and Watts, 2004). Amb això no vull dir que deixem de prendre cafès (ni molt menys). Simplement hem de tenir en compte els desajusts i els conflictes que això genera i intentar posar-hi solució.

Per entendre-ho millor, cal pensar amb la relació de l’ecologia política i la ciutat. Avui en dia, la societat tendeix a establir-se en ciutats, deixant de banda el territori agrícola o més natural. Aquestes ciutats no és que siguin “innaturals” i vagin en contra de la natura. Dins les ciutats s’hi produeixen molts intercanvis i el que és molt important, és on s’hi desenvolupa majoritàriament el coneixement, bàsic per al desenvolupament tant a les ciutats como fora d’elles. No obstant, les ciutats consumeixen recursos (i energia) la majoria de cops provinent de la resta de territori que abarquen. A més, aquestes ciutats generen una gran quantitat de residus que han d’acabar en abocadors.

Posaré un exemple molt proper. La ciutat de Barcelona, on s’hi desenvolupen moltes activitats de serveis i de I+D+i que permeten el creixement de la nostra societat, sempre s’ha definit com una ciutat sostenible. No obstant, Barcelona necessita de l’àrea metropolitana i del territori més proper (i més llunyà) que li doni suport. Si us pareu a pensar per un moment, la producció energètica prové de ciutats perifèriques. A més, els residus de Barcelona són tractats o enviats a les zones metropolitanes (i cada cop més lluny), agreujant el desequilibri territorial català i creant conflictes de  justícia ambiental.

Amb això no estic dient que aquestes coses s’hagin de solventar sempre a nivell local, però s’han de tenir molt en compte els desequilibris socials. Abocadors o plantes de producció energètica sempre se situen en barris, zones o territoris més desfavorables. Jo encara no he vist una central tèrmica o un abocador a Pedralbes.  En canvi, en “zones marginals” és quelcom habitual (malauradament).

Per altra banda, cal dir que no hi ha canvis urbans que siguin socialment neutres. Així doncs, si entenem que l’ecologia política és entendre les qüestions ambientals des del punt de vista de la injustícia social i el conflicte, podríem dir que la sostenibilitat passa per començar a aplicar polítiques socials.

Anuncis